|
|
|
No costa pas de convèncer ningú; tan bon punt veu la Catedral de Santa Maria d'Urgell, que es tracta d'un dels monuments més insignes de l'art romànic universal, per les seves proporcions, la puresa i harmonia de les seves línies i la unitat d'estil amb què apareix als nostres ulls. Diguem abans, però, que aquesta és la quarta de les catedrals diocesanes i la tercera de les que, en poc temps, s'alçaren en el mateix lloc. La primera s'havia construït a Castellciutat. Possiblement, en començar el segle XI, la segona catedral es va fer petita per encabir els feligresos, atès que la població augmentava arreu durant el segle X. El bisbe Sala (981-1010) va projectar la construcció d'una nova catedral. Però va ser el seu nebot Ermengol qui la dugué a terme, en succeir-lo. Fill dels vescomtes de Conflent, Ermengol va regir la diòcesi molt temps: del 1010 al 1035. Foren 25 anys d'activitat extraordinària, espiritual i social. Alliberà Guissona dels musulmans, fomentà la vida comunitària dels canonges, atengué les necessitats dels més pobres, construí ponts i camins per a la millora de les comunicacions... i morí precisament quan treballava ell mateix en la construcció del Pont de Bar, en el camí de Cerdanya. |
A la Seu d'Urgell és impressionant el conjunt d'edificis que ens parlen del seu temps: les capelles de santa Eulàlia i de sant Francesc d'assís, on hi ha avui la Casa de la Ciutat, sant Miquel, a la cara nord del portal de Cerdanya, on ara hi ha la reconvertida Sala de Cultura i Convencions de sant Domènec, que fou edificada en estil gòtic al segle XV. A la banda sud i est de l'actual catedral es trobava segurament el palau Espiscopal i l'Hospital dels pobres.
Que li va passar al temple d'Ermengol i Eribau que tot just passats uns cinquanta anys amenaçava ruïna i obligà al Bisbe Ot a procedir a la seva total reconstrucció? No en sabem res. Ot, venerat també com a sant -i Patró de la Seu d'Urgell- regí la diòcesi del 1905 al 1122. D'ell es conserva la carta en la que s'adreçava als seus fidels, atorgant abundoses indulgències a tots el qui contribuïssin amb llurs donatius a refer la catedral malmesa. |
|
| ha patit recenment una important i acurada restauració. Les obres, dirigides per "mestres operaris" van avançar de forma lenta... al ritme de les donacions o també dels condicionaments laborals. Després de sant Ot continuaren l'empresa els bisbes Pere Berenguer, Bernat Sanç i Bernat Roger. Fou, finalment, Arnau de Prexens (1167-1195), qui li donà l'empenta final. Concretament l'any 1175 trobem que fa una contracta amb un tal Ramon Lambard, per la qual aquest es compromet en un termini de 7 anys a cloure les voltes, aixecar els campanars una filada per damunt d'elles i acabar el cimbori. El document és interessant també per a fer-nos càrrec de les condicions de treball dels "arquitectes" en aquell temps (disposició dels béns necessaris, manutenció assegurada, etc...) Altres referències sobre Ramon Lambard no són prou clares. Havia treballat ja abans en les obres de la catedral? Venia de la Llombardia italiana el mateix o el seu cognom expressa simplement l'ofici de "picapedrer", que grups d'artistes llombards havien estès i perfeccionat des d'anys enrera en les nostres terres? El que sí és cert és que la catedral que avui ens admira té una evident influència de l'art romànic que des del nord d'Itàlia s'estengué pel sud de França i pels comtats de la Catalunya Vella. El 1182 Ramon Lambard hauria complert bàsicament l'encàrrec. Fins devia haver alçat l'airòs campanar de la façana principal. De com van seguir les obres més endavant no n'hi ha documentació ni projecte. Només sabem que aquesta ha perdurat fins els nostres dies per a goig d'urgellencs, fidels i turistes, essent una de les catedrals més emblemàtiques i belles de tot Catalunya. |
|
|
