|
|
|
A pocs metres de la població urgellenca dAnserall saixeca, de manera imponent, una part del que fou la important abadia benedictina de Sant Serni o Sant Sadurní de Tavèrnoles. Sorprèn la monumentalitat de ledificació que resta en peu, restaurada entre el 1971 i el 1975, més encara si es té en compte que el que veiem és sols la capçalera de lesglésia abacial. Això ens dóna fe de la importància que devia tenir aquest monestir, a les seves èpoques desplendor. La seva situació, al bell mig del camí real de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc dacolliment i hostalatge, daquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna. Per altra banda, era costum orientar els monestirs de manera que la capçalera de les seves esglésies quedés apuntant a lest. Labadia de Sant Serni de Tavèrnoles, sorprenentment, no compleix aquesta norma ja que la part dels absis queda orientada a loest, de ben segur obligats per les condicions del terreny. De la nau central no en queden pràcticament vestigis així com tampoc hi ha cap rastre del seu claustre, el qual segons sembla, era situat a lala sud de lesglésia. La manca duna documentació adient fa que es desconeguin els seus orígens, tot i que se sap segur que ja existia a principis del segle IX. Amb tot, hom creu que és dorigen |
| visigòtic i que estigué barrejada en la qüestió adopcionista del bisbe Fèlix dUrgell (782-99), segons diu la Gran Enciclopèdia Catalana, que afegeix "els orígens són molt confusos, a causa de les falsificacions de documents fetes pels seus monjos per obtenir la immunitat episcopal. Lesglésia abacial fou consagrada vers el 1040, construint-se un gran claustre durant els segles següents. On no arriba la història fa acte de presència la llegenda. Així doncs, es parla que el claustre de la Seu dUrgell és el de Sant Serni de Tavèrnoles. Potser només és això, una llegenda, però el que sí sembla cert és que ambdós claustres eren bessons. Tot indica que del claustre de Sant Serni sols en queden alguns capitells, repartits entre Barcelona i Amèrica del Nord, un frontal, conservat al Museu Nacional dArt de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en el llargs segles dabandonament de la casa. Lesplendor del monestir es mantingué fins el segle XIII, entrant després en una forta decadència al segle següent. Els seus monjos baixaren de dotze a sis i acabaren per ésser només quatre. El seu darrer abat fou Tomàs i Costa, elegit el 1564. El papa Climent VIII secularitzà labadia el 1592, després dalguns anys de trobar-se vacant, i uní les seves rendes al seminari de la Seu dUrgell, restant a Tavèrnoles una vicaria perpètua. A la Seu shan salvat alguns dels seus documents i en especial el cartulari de labadia, publicat el 1964. La restauració de lesglésia, després de romandre dos segles en estat ruïnós, sinicià lany 1971 amb una certa polèmica ocasionada per la solució emprada per resoldre el tancament de la capçalera construint un mur de pedra amb una porta daccés des de la teòrica nau central, avui desapareguda. Possiblement ara shagués optat per la col·locació dun vidre transparent, com sacostuma a fer en restauracions més recents. No deixa de ser curiosa també la base del campanar rodona que la restauració va deixar al descobert. En el seu lloc, hi havia fins aleshores un campanar totalment quadrat desconeixent-se lexistència de loriginal, de planta circular. |
| Tot indica que del claustre de Sant Serni sols en queden alguns capitells, repartits entre Barcelona i Amèrica del Nord, un frontal, conservat al Museu Nacional dArt de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en el llargs segles dabandonament de la casa. Lesplendor del monestir es mantingué fins el segle XIII, entrant després en una forta decadència al segle següent. Els seus monjos baixaren de dotze a sis i acabaren per ésser només quatre. El seu darrer abat fou Tomàs i Costa, elegit el 1564. El papa Climent VIII secularitzà labadia el 1592, després dalguns anys de trobar-se vacant, i uní les seves rendes al seminari de la Seu dUrgell, restant a Tavèrnoles una vicaria perpètua. A la Seu shan salvat alguns dels seus documents i en especial el cartulari de labadia, publicat el 1964. La restauració de lesglésia, després de romandre dos segles en estat ruïnós, sinicià lany 1971 amb una certa |
 |
| polèmica ocasionada per la solució emprada per resoldre el tancament de la capçalera construint un mur de pedra amb una porta daccés des de la teòrica nau central, avui desapareguda. Possiblement ara shagués optat per la col·locació dun vidre transparent, com sacostuma a fer en restauracions més recents. No deixa de ser curiosa també la base del campanar rodona que la restauració va deixar al descobert. En el seu lloc, hi havia fins aleshores un campanar totalment quadrat desconeixent-se lexistència de loriginal, de planta circular. |
|
|
