La població d'Adrall pertany al municipi de Ribera de l'Urgellet i es troba situat a la cruïlla entre la N-260, que puja cap al Port del Cantó, i la C-14 (antiga C-1313) que creua la localitat pel centre de la vila. L'economia del terme és basada en l'agricultura i, sobretot, en la ramaderia de bestiar boví. Tot i això, la restauració i l'allotjament: restaurants, fondes i cases de turisme rural també juguen un paper molt important en l'economia d'Adrall. A principis del segle passat la localitat va passar per moments d'autèntic esplendor. Era l'època en que funcionava una central tèrmica, amb lignit, procedent de l'explotació d'unes importants mines de carbó de les que us en parlem ara mateix.

 

Dites d'Adrall, que segur us agradaran		Dades d'interès
Gent d'Adrall ferms pel treball.		Ajuntament: El Pla de Sant Tirs, Tel.:
A Adrall no han vist mai a la paella ni un tall
A Adrall són gent del carall, i al Pla ja no t'hi cal anar		Farmàcia: Tel.:                  Mòbil:
A Adrall no han menjat mai tall		Festa Major: El primer cap de setmana de juliol
A Adrall, els del rovell de l'ou		La Candelera: Dia 2 de febrer

 
 

L'explotació començà l'any 1929. (Cliqueu per a veure la imatge més gran). Arxiu Maravilla.

L'arribada de la "Compañia de Fluido Eléctrico" (CFE) i la seva implantació a la població d'Adrall, cap a l'any 1927, va provocar un gir de 180 graus als costums i la manera de viure d'aquesta petita localitat de l'Alt Urgell, que basava, fins aleshores, tota la seva economia en la pagesia i la ramaderia en una època que podríem qualificar, sense gaire por d'equivocar-nos, de "vaques flaques", per aquest sector. La CFE va començar a construir l'edifici de la central tèrmica d'Adrall l'any 1927 iniciant-se així una important explotació minera per abastir-la de carbó i produir electricitat per a la ciutat de Barcelona. D'aquesta manera es va construir paral·lelament una xarxa de més de 4.000 torres que feien arribar aquesta energia fins a la població de Sant Adrià del Besòs, línia que encara està en funcionament malgrat que l'energia arriba a Adrall, des d'on es distribuïda, de diverses centrals hidroelèctriques dels Pirineus. Cal dir, però, que la CFE va ser absorbida a mitjans de la dècada dels 60 per la Companyia Hidroelèctrica de Catalunya i actualment pertany a ENDESA. Per entendre la importància d'aquest esdeveniment sols cal que ens remetem a les xifres de la inversió. Les torres i el cable de coure, que avui encara s'utilitzen, van costar en aquell moment 80 milions de pessetes, mentre que les mines i la central van valer uns 15 milions més. Amb l'inici de l'explotació minera l'any 1929 arriba la primera fornada de minaires provinents de Santander.

Pràcticament es pot dir que tots els "picadors" o persones que treballaven a pic i pala dins les mines eren de fora. Després van arribar treballadors d'una altra de les comunitats amb llarga tradició minaire com és el cas d'Astúries. De fet moltes famílies que viuen actualment a Adrall tenen arrels familiars d'altres indrets de la geografia espanyola. En el període de màxima producció van arribar a treballar a les mines fins a 120 persones, cosa que vol dir que unes 100 famílies depenien econòmicament del carbó i de la central tèrmica. Per altra banda, això va fer fa créixer l'economia d'altres sectors com els de l'hostalatge i els queviures. Es diu que hi havia autèntica competència per portar el menjar als anomenats "quarters", que és on vivien una bona part dels miners, que si més no tenien un sou que feia que els diners corressin en una època més aviat de penúria econòmica. A més a més dels "barracons" o quarters de Mas d'en Planas, també s'hostatjaven miners al Pla de Sant Tirs, a la Seu d'Urgell, des d'on venien cada dia a peu, i lògicament a la mateixa població d'Adrall, que disposava de dues fondes; "Cal Colau" i "Cal Hostaler", i on també la quasi totalitat de cases particulars tenien hostes a dormir. A les nits i els dies de festa calia distreure's, sobretot tenint en compte la rudesa de la feina. Uns, segurament per proximitat, s'entretenien bevent vi en una casa que era situada a prop dels "barracons", en el mateix Mas d'en Planas, on la ingestió etílica feia que de vegades la gresca s'acabés a cops de puny a l'estil de la "Taverna del Mallol". Ben diferent era l'oferta d'oci que oferia "Cal Molins", al mateix Adrall, renomenada sala de ball que disposava de bar i, sorprenentment, de pista de bitlles. Dos maneres ben diferents de matar el temps lligades cada una d'elles als diferents estrats socials dels treballadors del complex; els picadors per un cantó i el personal de la central, evidentment molt més qualificat i culte. També és remarcable l'atractiu que oferia la pròpia xarxa de vies, uns 10 quilòmetres i els centenars de vagonetes per a molta gent de la comarca i molt especialment per als més menuts. Era tradició que els escolars de la Seu d'Urgell visitessin, si més no un cop a l'any, les mines, entrant al seu interior i viatjant joiosament amb les vagonetes. No cal ni dir que de la divertida experiència en sortien allò que s'en diu "negres com el carbó". També els més ganàpies feien cap de tant en tant a les mines, a manca d'entreteniments com els que tenim ara. Se'ns dubte, d'haver-se mantingut la xarxa viària i el funicular que enllaçava l'anomenat "Pla de càrrega", amb la central tèrmica, avui tot plegat serviria encara un bon lloc d'esbarjo i un atractiu turístic a tenir en compte. Les mines disposaven també d'un parell de petites màquines de tren que transportaven el carbó extret de les tres mines: la Rosalia de 400 metres, la Teresa i una altra el nom de la qual no hem pogut esbrinar, de 75 metres cada una. Cal dir que aquesta profunditat no es corresponia amb la realitat, atès que es batejava com a "mina 75 o 100" aquella profunditat en que s'havia trobat el carbó; després la prospecció seguia i es ramificava. Pel que fa a la xarxa hostalera d'Adrall cal dir que ve de molt lluny i que fins i tot s'ha mantingut fins els nostres dies, ja que són abundants les cases -actualment també compta amb residència-casa de pagès- i pensions que acullen gent a dormir i menjar encara avui. Cap a principis de la dècada dels 40 s'atura la producció minera i la central tèrmica comença a rebre carbó de Berga i d'Astúries de més qualitat que el que s'emprava procedent de les mines d'adrall. Les vies i la maquinària es traslladen a Sant Adrià del Besòs i l'activitat de la central finalitza l'any 1952. Avui sols queden dempeus algunes parets de l'hangar on es tancaven les dues màquines, l'edifici enrunat i abandonat que acollia la taverna del Mas d'en Planas i els records de la gent d'Adrall, als que agraïm haver-nos facilitat aquestes dades. Possiblement quelcom del que s'ha dit no sigui exactament com ho expliquem. Però és que de miners ja no en queda cap i és més el testimoni gràfic i el de la gent el que resta. Lluís Portella i Foto Nuri, de la família Salsas Moreno en deixà constància fotogràfica.

 

Torna a la pàgina principal