|
Qui de vosaltres ha sentit parlar alguna vegada del Cavallot? I de la Balladora? Si pregunteu a algun fill d´Organyà si sap qui havien sigut aquests personatges, el més probable és que s'arronsi d'espatlles i arrufi el nas. Només alguns -molt poquets- dels que passen de la vuitantena en lloc de la reacció anterior, tot arquejant les seves venerables celles, us diran:
Coi! Lo Cavallot i la Balladora, dius? Prou que em sonen ...prou... I, després de rumiar-s´ho uns instants, tal vegada us en podran donar alguna boirosa referència. No és estrany. Pel que sabem, lo Cavallot i la Balladora varen desaparèixer fa cosa d´uns cent anys.
Efectivament, fins als darrers anys del segle XIX -i potser també durant els primers del segle XX, el dia de Nadal, a la sortida de la Missa Major apareixen aquestes misterioses figures.
Lo Cavallot lluïa un cridaner vestit de vellut vermell semblant als que hem pogut veure en els bufons medievals, amb els seus cascavells a les cames inclosos. La cara restava pràcticament anònima gràcies a un abundós serrell format per un reguitzell de penjolls i cabells que partien d´un capritxós barret. En conjunt serrell i barret volien representar la testa d´un cavall. La llarga cua que li penjava completava l´aspecte d´esser eqüestre i, a la vegada, l´imbuïa d´un toc demoníac. També portava penjant una grossa clau i, per rematar el seu aire anti-social, comptava amb l´ajut d´una tralla o xurriaca que brandava en una mà (un estri gràcies a Déu poc utilitzat avui en dia). Encara que, si voleu enriquir els vostres coneixements teòrico-pràctics, en podeu demanar referències a algun aficionat al sado.
De la Balladora nomès en direm que, almenys en els seus últims temps, era un home disfressat de dona grasoneta i una mica fava. Poca conya!: estem segurs que som davant d´un dels més genuïns precursors dels travestis i, conseqüentment, també de les actuals "drag queens". (Però no ho escampeu massa: en els temps que corren això ens podria donar més anomenada que les mateixes Homilies!).
L´actuació s´iniciava un cop acabada la Missa i sortien els capellans i -mentres n'hi hagueren- els canonges. Aleshores lo Cavallot i la Balladora iniciaven les primeres ballades" en el seu honor. Després feien altres evolucions durant les quals, en essència, lo Cavallot cercava la Balladora i aquesta feia com si fugís. En l´esbojarrada persecució la dona s´amagava entre la gent, xisclava i fins i tot arribava a pujar a les cases particulars. Quan lo Cavallot l´atrapava feia com si la pegués fent petar la xurriaca i es posaven a ballar plegats ... fins que la Balladora es tornava a escapar. I així anaven recorrent tots els carrers del poble i les seves rodalies, amb la companyia del bullici de la gentada que gaudia seguint, riallera i enjogassada, la formidable representació. En els seus bons temps deuria ser un espectacle amb força anomenada, que atreia a molts forasters que s´afegien a la festa. Lo Cavallot era tributari d´un respecte i prestigi tals que el no sortir a rebre´l era considerat un menyspreu del tot imperdonable.
Hom deia que lo Cavallot representava el senyor feudal que sotmetia al poble, personalitzat en la Balladora. Sembla doncs que ens trobem davant d´una parodia medieval i -per tant- antiquíssima. M´agradaría fer-vos aquí un comentari ben enraonat a partir d´una base sòlidament documentada per tal d´apropar-vos al significat del nostre Cavallot. Ho sento però això és del tot impossible. El que subscriu és un simple badoc, un ignorant absolut en la matèria, que ha llegit quatre papers per pura casualitat. D´altra banda per assolir amb èxit altres fonts d´informació cal disposar d´un munt de temps, tenir un caràcter pacient i, per si fos poc, és imprescindible saber llatí!. Nosaltres, que ni de bon tros posseïm aquestes condicions, deixarem el treball fi pels especialistes (per cert: on carai s´amaguen !?) i ens limitarem a fer un parell d´anotacions ràpides i barroeres -ja em dispensareu les digressions- mentres arriben els reforços.
Partirem d´una data importantíssima per a la nostra Vila: el 1234. En aquest any a Organyà els mals usos -o sigui el sotmetiment absolut del poble al senyor feudal- foren abolits pel Vescomte de Castellbò mitjançant el Pariatge, o acord, signat amb el Prior d´Organyà. Va ésser en aquesta època que lo Cavallot i la Balladora començaren a espernegar? O be, tal vegada es tracta d´una tradició força més antiga relacionada amb ritus pagans practicats durant el solstici d´hivern -les dates del calendari són coincidents!- per afavorir l´aparellament i la fecundació i que, com tantes d´altres, s´adaptaren a les noves situacions? De ser cert tal vegada els constructors dels mil·lenaris dòlmens de la veïna Vall de Cabó n´haurien estat espectadors i, perquè no?, fins i tot partíceps.
En aquesta parodia el senyor feudal en surt certament força malparat. Me li planten cara de cavall, un vestit ridícul i un cos desballestat. Fins aquí tot normal: es tractava del malvat opressor. Però el que crida singularment l´atenció es que la Balladora sigui una autèntica bleda assolejada i que -com lo Cavallot- faci un paper ben galdós. I això que és el personatge que representa el poble!. Es possible que un poble es rigui d´ell mateix?. En el nostre parer, per arribar a aquest estat de coses, cal abans haver assolit un grau d´independència raonablement confortable. Un esclau, per exemple, no s´en fotria del dret de cuixa si l´amo pugues disposar lliurement de la seva dona. Ens cal ser senyors de nosaltres mateixos abans de podernos auto parodiar-nos. Així, -ep!, no badeu que ara ve la "Gran Deducció"- creiem fermament que lo Cavallot i la Balladora sortien any rere any per a celebrar la llibertat del nostre poble.
Segurament el fet que l´objectiu formal de l´acte fos una col·lecta pel culte a la Mare de Déu de Gràcia i que el clergat fos expressament homenatjat, (a les primeres ballades), va ajudar a mantenir durant molts segles la tradició. Probablement la decadència i posterior desaparició de la nostra parella son degudes a la conjuminació d´un seguit de circumstàncies. Algunes ens les podem imaginar. Amb l´arribada del segle XX milloraren espectacularment les comunicacions, aparegué el llum elèctric, l´aigua corrent a les cases... unes transformacions vertiginoses en un país que amb prou feines havia canviat des de que es bastiren les darreres esglésies romàniques sis o set-cents anys abans. Amb aquesta situació apareguda, insistim, en un període de temps molt curt, és versemblant que moltes de les velles tradicions fossin percebudes com quelcom anacrònic i fins i tot vergonyant. Uns altres elements que intervingueren en el present etnologicidi els intuireu vosaltres mateixos si llegiu l´article referenciat de Joan Besora, de Cal Abrigader, (llegiu-lo si us plau: no us ho donaré tot mastegat!). No parlarem gaire del Banyut, senyera de la nostra publicació, perquè esperem que altres companys ho facin en algun altre racó. En direm, però, que estava emparentat amb lo Cavallot i la Balladora: apareixia en dies propers als que ho feien aquests i també recollia fons per la Mare de Déu de Gràcia. L´agermanament anà més lluny: també moriren plegats.
Com veieu el coneixement que tenim d´aquesta formidable tradició és ben precari. Amb prou feines intuïm com anaven vestits aquests esperpèntics personatges, i encara entraríem en un terreny molt més incert si volguéssim saber quines evolucions feien les seves danses. Es possible, però, que alguns detalls s´hagin tramès oralment de pares a fills. Un prec: si teniu alguna noticia d´aquests personatges, ja sigui per tradició oral o per altres mitjans (manuscrits, bibliografia, fotografies ...) ens agradaria que ens ho féssiu saber. Tenim la nostra revista ben oberta a aquestes a d´altres col·laboracions que ens vulgueu oferir.
Per cert, heu preguntat mai als padrins d´Organyà què en saben del Cavallot i de la Balladora? Si mai tornen voldríem estar ben segurs de poder-los reconèixer.
|
